Blog Post 1

Vull deixar clar que aquest text no tracta de tornar al passat. És un text estrictament sobre el futur. Es tracta d’aprendre que no hem d’acceptar simplement les coses perquè “son així”. El passat ens ensenya que podem fer-ho millor.

Per què importa la bellesa?

Sembla una pregunta supèrflua, però al segle XXI s’ha convertit en una pregunta vital. Abans d’intentar donar-vos una explicació, però, crec que hauríem de definir la bellesa. La bellesa no és només l’ornamentació per si mateixa. Ornamentació per ornamentació només és luxe. Vanitat. Això NO és bellesa. Fem un exercici senzill. Comparem dos opcions de coses que, a priori, no poden ser belles: ponts sobre vies d’un tren. Aquí dues opcions, una bella i l’altra no.

La bellesa és aquella qualitat estètica que eleva les coses corrents a alguna cosa més significativa, més transcendental. És el que ens dona, als humans, alguna cosa més que una existència material, automatitzada i semblant a una màquina. Un gran exemple és el bany. Aparentment un lloc d’utilitat suprema i res més. Una instal·lació personal de gestió de residus, bàsicament… Però, és realment només això?

Un altre bon exemple és una cosa tan senzilla com les manetes de les portes. No cal que siguin fetes d’or. Però fins i tot el més mínim detall o un detall que li doni caràcter pot fer meravelles.

No hi ha un únic estàndard estètic. Per això hi ha coses boniques a tots els països del món, i per això totes semblen diferents. I així hauria de ser. Per què volem que tot sembli igual?

Que les coses siguin diferents és important. Bàsicament perquè quan la bellesa mor, tot comença a semblar igual. La usabilitat no té identitat. Les ciutats d’arreu del món abans eren totalment diferents. Ara s’estan tornant idèntiques.

No creguis que la bellesa és important perquè ho dic jo. Pensa-ho bé. On van els turistes? Roma, París, Venècia, Kyoto, Istanbul… Què tenen en comú totes aquestes ciutats? Per què la gent es casa en edificis bells i no en, per exemple, magatzems? I ho pregunto seriosament. Ja siguin esglésies, cases rurals, hotels o ajuntaments, la gent prefereix una ubicació bella.

Per què la gent decora les seves cases? Una altra pregunta que sembla obvia però per la qual oblidem sovint la resposta. L’anhel humà de bellesa -no el luxe, sinó el caràcter estètic- és innegable. Aleshores, per què les coses s’han tornat tan lletges? Bàsicament perquè la usabilitat s’ha convertit en la prioritat.

Un punt de vital importància és que la bellesa i la utilitat NO s’exclouen mútuament. L’arquitecte romà Vitruvi creia que cada edifici havia de tenir tres qualitats: força, utilitat i bellesa. Si això era possible fa 2000 anys, per què no ara?

Òbviament, les coses han de ser útils, però no menys del que haurien de ser boniques. Però no s’ha de permetre que cap prevalgui a costa de l’altre. L’ascensor de l’esquerra té totes dues qualitats (utilitat i bellesa), però el de la dreta només és útil:

Quin és el perill d’un món sense bellesa?

Si tot és simplement funcional, simplement útil, aleshores la vida es converteix en una simple cinta transportadora. Converteix els humans en màquines de consum, treball i reproducció. No som més que això?

La bellesa també és una conversa amb les generacions futures. A tot el món, els nostres avantpassats han deixat enrere obres d’art i arquitectura perquè les gaudim, les admirem i les utilitzem. Què volem deixar per a les generacions futures? Edificis que voldrem enderrocar en 60 o 70 anys (com el de la dreta), o alguna cosa més (com el de l’esquerra)?

Aquí, alguns ja estareu pensant en dos objeccions als meus arguments: el minimalisme també pot ser bell i que la bellesa és cara. Anem per parts.

Aquest escrit no és un atac al Minimalisme M majúscula, que és un moviment de disseny conscient. Com la música minimalista del compositor Philip Glass, que és francament bella. Del que parlo és del minimalisme inconscient. Aquest tipus de minimalisme s’ha convertit en la predeterminació social per a totes les opcions de disseny, ja siguin arquitectònics, corporatius o qualsevol altra cosa. És un fenomen preocupant pel que representa el minimalisme: la manca de detall.

Per què importa el detall?

Penseu en ell com a una forma d’identitat. Què li dona a la cabina de telèfon de l’esquerra el seu caràcter distintiu? Els detalls: color, motllures al voltant de la porta, l’ornamentació a la part superior. La cabina de telèfon de la dreta no té cap detall real, ni caràcter.

Inclús en objectes insignificants, no cal que siguin increïblement bells. Només demano que tinguin alguna qualitat i característica perceptibles. La pilona de l’esquerra potser no és increïblement “bella”, però té un cert caràcter. La de la dreta… simplement existeix. Res més.

Fins i tot els timbres s’han miniminalitzat! Si el veus, recordaràs el de l’esquerra. Afegeix encant i caràcter a la seva ubicació. El de la dreta ni tan sols t’hi fixaries.

El que té el detall (i, per tant, la identitat) és que la gent té gustos diferents. Per tant, fins a cert punt, imposa alguna cosa a una persona. Els dissenys minimalistes predeterminats allunyen tota la identitat de les coses. Presenta una pissarra neutra i neta que no imposa res. Així, quan el minimalisme s’ha convertit en la predeterminació social per a tot, des de pilones fins a gratacels, tenim una reducció fins a l’absurd de l’estètica cultural: com que a algú pot no agradar-li un detall (és a dir, el seu caràcter), no pot haver-hi cap detall. Seguint aquest argument absurd, tot el món comença a semblar un catàleg d’IKEA. Tot exactament igual de neutre.